Ser d'un equip de futbol, normalment, no respon a criteris d'elecció a no ser aquells casos d'aficció sobrevinguda a un equip concret. Normalment, et fas d'un equip quan ets nin. Els companys, els pares, els germans majors, els triomfs del moment, etc et duen a fer-te seguidor d'un determinat equip.
Al meu cas fou la influència paterna. Som del Betis, igual que el meu pare, el seu pare, els meus concos, cossins... és a dir, forma part quasi del llinatge familiar. També va tenir molt a veure una equipació del Betis que els "Reis" em varen dur a mi i al meu germà quan jo tenia cinc-sis anys.
Ser del Betis a Capdepera, als anys 70, no va ser gens fàcil. El meu germà i jo mateix, érem els únics infants del poble que érem del Betis. És més, diria que érem els únics que no eren del Madrid, Barcelona o At. Madrid. La presió va acabar per provocar un signe d'identitat. Resistirem els anys complicats (fins als 12-13 anys) i ja després per a què canviar.
Després, ja coneixent la història del Betis. Del futbol mateix, et sents orgullós de formar part d'un equip identificat bàsicament amb el proletariat, amb acollida a tota Andalucia i no sols a la província de Sevilla. Ara bé, estic segur que si m'hagués fet als cinc anys del Sevilla (equip tradicionalment vinculat als militars i a la noblesa i només amb seguidors a la província) ara seria del Sevilla. Segurament disculparia l'origen, pero l'infant, que duim quan veim el futbol, segueix estirant.
Avui, veient el futbol d'una manera una mica menys apassionada (excepte quan juga el Betis), som de quasi tots els equips. Més bé som seguidor del futbol, dels distints projectes que hi ha. M'agrada seguir el desenvolupament i observar la sol·lució que cerquen a determinats problemes de gestió de club o d'equip.
Som de quasi tots els equips i puc explicar les meves raons.
Vilareal. Aquest club em sembla un model de gestió. Representa una ciutat de 50.000 habitants no capital de província. És un club que ha aconseguit tenir un segell propi: Bon joc, bona gestió, cantera, i temps als projectes. Per a mi es clau lo darrer: temps als projectes. El Vilareal dóna temps als entrenadors, que són els líders dels clubs, els grans executius. És un club pel que sent respecte i admiració i m'agrada que li vagin bé les coses.
At. Madrid. Al voltant dels meus 10 anys admiraba a José Eulogio Gárate i Luiz Edmundo Pereira. Gárate fou un delanter centre golejador, però sobretot, fou un model d'esportista, un model diferent de jugador (era enginyer). Encara record, quan un dissabte horabaixa en Guruceta li va treure la única tarja blanca (avui groga) que va veure en tota la seva carrera professional. En Pereira eraaaa un crack. Un lliure que no pegaba cosses, que no feia faltes, que no pegaba fort al balon, que sempre reia. No tenia res a veure amb en Benito del Madrid o MIgueli del Barça, representaba altre futbol. Tant en Gárate com en Pereira representaren altre futbol, altres models de jugadors. És cert que l'At. Madrid ha estat tradicionalment una locura de club, però allò va fer que sempre estimés una mica l'Atleti.
Athletic de Bilbao. Que he de dir de l'Athletic. Qui no s'enamora d'un club que juga amb els seus a la primera espanyola i no ha baixat mai. Es romàntic i per tant estimador. També ha teengut els seus moments a on pareixía que perdia el nord o els personatges que han generat rebuig (pens en Clemente). Avui té un projecte apassionant, amb un entrenador idoni. Un entrenador que hi creu amb el jovent. Que dona oportunitats. Que treballa per a que creixin. I endemès té continuïtat. Temps als projectes.
Vull entretenir-me en reflexionar sobre una de les claus de l'èxit futbolístic: la identitat de l'equip. La identitat vol dir saber quins són els valors, vol dir identificació amb els valors, vol dir comunió amb l'afició, vol dir no grup de jugadors sinó equip.
Barcelona. Deia que estimar el Barça ara és fàcil. Jo admir del Barça la identitat del club que ha recuperat unes senyes no històriques, però pròpies. La identitat del Barça prové del Cruiff entrenador que va revolucionar (improvisant, sense pla) el concepte. Va apostar pel futbol d'atac. Pel control de les bandes. No era el mateix joc que ara, però crec que va ser el seu pare. Posteriorment a n'en Cruiff el Barça va fer de Barça de tota la vida: gran fitxatges, canviar de projectes cada dos partits dolents... fins que va arribar un home tranquil: Frank Rijaard. Ell va conectar amb la herència Cruiff i la va fer créixer. Va apostar per la cantera (que com a club poderós ha de ser una de les milllors del mon) i tingué temps per al seu projecte. En Guardiola ha sabut continuar amb la identitat. Li ha afegit major rapidesa a la pilota i ha tengut uns èxits fruit del seu lideratge, de la seva capacitat per tenir clar el que cal fer en cada moment. Ha pensat com a home de futbol savi. És un orgull pel món del futbol caps com el d'en Guardiola. Ell tot sol fa estimar el Barça. Ojalà tingui temps quan els resultats no sian els d'ara.
Real Madrid. Tothom segueix el Madrid. O perquè ets dels seus o perquè vas en contra. És el club que no et deixa indiferent. Objectivament, gestionar una empresa que aixeca tal impacte al mon, i no fruit d'una moda de 10 o 15 anys, sinó durant 100 anys no deu ser fàcil. Les expectatives és fer l'any del Barça cada any, i això és impossible com tothom sap (gràcies a Deu). El plantejament dels darrers anys del Madrid ha estat desastrós: no tenia cap identitat més allà que la herència: cambiava de president, d'entrenador, d'estil de joc, de jugadors... com és pot fer res interessant o productiu així? Els temps per als projectes és el 80% de l'èxit al futbol (i a moltes coses de la vida). El Madrid no ha tengut continuïtat en res. Ara, és sorprenent que amb tot lo dit, amb la diferència de plantells entre Barça i Madrid de la temporada pasada, acabàs la temporada decidida pels dos partits directes. Avui planteja un nou projecte que requereix temps. Si donen el temps el Madrid podrà fer front als reptes que la seva aficció espera.
La Real. Carai. La Real va ser un exemple a principis dels 80. Va ser un equip que amb la mateixa identitat que l'Athletic ens va emocionar a tots els seguidors del futbol. Endemès va tenir jugadors que enamoraren als seguidors: Arconada (com no identificarse amb ell després de la final de la Eurocopa del 84), Lopez Ufarte (que va acabar jugant al Betis), Perico Alonso, Satrustegui, Idígoras... Després vengueren els que canviaren la identitat sense dotar-la d'altre, només llevant la que hi havía i ...Per sort que ara ha tornat ha recuperar la identitat anterior.
l'Sporting. Es un cas similar a la Real. Torna a tenir identitat. No fitxada per Mareo pero si pel seu entrenador. Molts homes de la casa. Partits de 90 minuts de lluita. No donar res per perdut i disfrutar de que estan a primera. M'encanta com l'aposta pel mateix projecte, amb tots els problemes que tengueren l'any passat per a mantenir la categoria, fa que enguany vagi millor. Temps als projectes (i moltes ganes). I Quini disfrutant-ho.
Depor. No m'ha caigut especialment bè en Lendoiro, pero he d reconèixer que en sap molt. Que cada dia que pasa valor més la seva saviessa. Després del Superdepor (grans fixatges), la quasi ruina, ara, està remuntant a base de temps als projecte. Apostar per un bon entrenador i dar-li temps i paciencia. Crec que això fa que seguei-xi amb carinyo al Depor. I Valeron
seguirà
