LA BRETAGNA

Segunda quincena del mes de julio del año 2010

El viaje a la Bretagna nace a principios de año como consecuencia del trabajo interminable (tampoco se le dedica tanto y no se pretende acabar) de la confección del árbol genealógico de la familía.
Concretamente el apellido HELVANT nos conduce a la Bretagna. Helvant es el segundo apellido de mi abuelo materno. Apellido que en la familia siempre se había considerado inglés, aunque todos los Helvant hasta 1800 habían nacido en Sanlúcar.

La búsqueda por los foros de internet conduce a la presencia de Helvant en la Bretagna de 1500-1600-1700. El acuerdo llamado "Privilegio de los bretones" suscrito entre el Señor de Sanlúcar y el Duque de Bretagna permite la instalación de una zona "bretona" en Sanlúcar (la calle Bretones hoy) en la que la jurisdicción es bretona. Parece ser que hasta 1645 se llegaron a instalar 60 famílias bretonas. El objeto del acuerdo era el comercio e intercambio entre Sanlúcar y la Bretagna que se llevaba a cabo en dos ferias anuales llamadas vendejas.

Los datos pueden más que la tradición familiar: Presencia del apellido Helvant en Bretagna al tiempo que se instalan familias bretonas en Sanlúcar. Añadiendo a estos dos datos que los Helvant debían estar viviendo en Sanlúcar antes de 1800. Estos son los datos. Puede que esten encaminados o que no. Pueden darse otras hipótesis como la prsencia francesa e inglesa durante la Guerra de la Independencia. Viajeros que quedaran por cualquier otro motivo...Nosotros seguimos investigando y abiertas todas las hipótesis, aunque la raiz bretona tiene cuerpo.
Así que hablando de Bretagna por este motivo apostamos por irnos a conocer la Bretagna (cualquier excusa para viajar es buena).

La ruta básica es la siguiente:

Dia 18. Burdeos
Dia 20. Rennes
Dia 24. Quimper
Dia 27. Tolosa
Dia 29. Palma

Han sido 12 dias de impresiones, vistas, comidas, paseos y sensaciones nuevas dificiles de resumir en un sólo escrito por lo que hemos decidido contarlo por etapas, y quizá hagamos algun escrito temático.

Els camins

Caminate, no hay camino,
se hace camino al andar...

Albarca

10 d'Abril de 2010

Els estius dels primers anys dels 80 un grapat de joves, al voltant de la Parròquia de Capdepera, començarem a posar a disposició dels infants i pares un campament d'estiu. El lloc: Es Pi des Maleter, a Sa Duaia d'Artà.

Es Pi des Maleter es el nom del lloc a on "acampaven" en Maleter i altres quan recollien pauma per la zona amb l'objecte de tenir materia prima per a fer les senalles de Capdepera.

El campament el situavem terra endins a l'altura de la Torre des Matzoc.

Abans de començar l'hivern na Pilar i jo ferem un passeig fins a nes Matzoc des de Cala Estreta.

Tornar-hi suposa conectar de bell nou amb noms, paissatges, persones, anècdotes i allò que deiem compromís. He aprofitat l'excusa del blog per tornar-hi pegar una ullada a les fotos de llavors i em seria impossible fer una llista sencera per que els nins d'ahir, avui son pares. Alguns fins i tot seria impossible recordar el seu nom (el meu cap!!). Ara bè, el compromís amb el poble segueix patent a la majoría de les cares que puc veure a les fotografies del 81 o 82 per lo que jo he conegut de la evolució d'ells: president de la cofradia de pescadors, capellà, tècnics reconeguts, polítics municipals, associacions culturals...La majoría segueix vinculat  a aquella paraula de tant significat: compromís amb el poble, amb els més febles. Gràcies Biel. Gràcies Tomeu. Sense el vostre compromís no haguessim fet aquest camí a la vida.

Tornar quasi 30 anys després i no veure grans canvis. Reconèixer els espais. Reconèixer el mediambient on transcorria aquells campaments no pareix vera a Mallorca. Però si, es veritat.

Es Matzoc, Sa Duaia, Pi des Maleter, Aubarca... son els noms que de manera indistinta empraven per a localitzar la zona i que encara ara es manejen (a excepció de Pi des Maleter que te una significació més gabellina).

L'excursió que ferm el passat 10 d'abril la començarem des de Cala Estreta amb l'objecte d'arribar-hi fins a S'Arenelet d'Albarca seguint el camí dels carabiners. Per tant, deixada Cala Torta a la dreta si mirassim a cap a Ciutadella ens trobariem amb les cales següents: Cala Estreta, Es Matzoc, Sa Font Celada i s'Arenelet d'Albarca. (hi ha altres  petites entrades de la mar i de major dificultat per al bany).

El camí està suficientment clar, ja que durant anys fou camí trepitjat per artanencs i gabellins a la recerca de pauma o per al contraban. I també pels carabiners que recorrien aquest mateix camí cercant contrabandistes.

La idea era arribar-hi fins a S'Arenelet per poder disfrutar d'un bany, dinar i tornar-hi pel mateix camí.
Finalment trobarem que les cases de s'Arenelet estaven ocupades i per tant havía massa gent (no debia arribar a 10 persones) a la plaja i decidirem pegar es bany a Sa Font Celada.

Pel camí ferem l'aturada a sa Torre des Matzoc que conseva el canó que servia de defensa contra els pirates.

Bè. Sembla que arriba la calor. O hauría d'arribar i començar a retrobar el gust d'estar una estona al sol i gaudir de la mar. No sé si serà la darrera de la temporada o n'hi haurà d'altres. Però, hem complit enguany. Hi ha hagut excursions amb constància i compromís per a reservar els dissabtes a sortides. I endemès hem arribat a anar-hi a Albarca que tantes ganes li feia a na Pilar Oliver.

Cala Bóquer

Dissabte 27 de març de 2010

- Es Son Bóquer?
- No, per mi no.
- O és Can Bóquer?
- No, tampoc. Sempre l'he conegut com a Bóquer.
- D'on dèu venir aquest nom de Bóquer?
- . No ho sé. Ves a saber

Aquesta podia ser la reproducció d'una conversa al voltant de la possessió de Bóquer, just quan tornavem de la Cala.

Més envant. Ja en casa i descansat em va tornar al cap la curiositat pel nom. Vaig trobar poca cosa. Tal vegada no vaig saber cercar a on cal però qualque cosa vaig avançar.
El lloc reb el nom de  Pedret de Bóquer, antiquissima ciutat federada a Roma. Rebía el nom de Bocchoris. Sembla que la seva existència és prerromana i que durant l'etapa de dominació romana tingué un status de ciutat federada a l'imperi.
Als darrers anys s'han iniciat excavacions que han trobat indicis de dedicació a la fabricació de púrpura per tenyir la roba dels romans a més de pavimentació del segle IV abans de Crist. També es va trobar la Taula de Bochoris. escrit de conveni de la Ciutat de Bocchoris amb Roma.

- Eiii  Manel!!! On vas? que anam a caminar una estona!!!
Tornem-hi.

El passat dissabte 27 de març anarem a Bóquer. A contemplar la majestuositat del Cavall Bernat i la Cala, i de pas prendre el pimer bany de la temporada. Ja son ganes, que l'aigua estava a dos graus de ser sòlida. Vamos, gelada!!

El camí transcorre per un camí preciós que ens permet, com deia contemplar el Cavall Bernat a l'esquerra i endinsar-nos camí de la Cala.

No és gairabè una excurssió. Es més bè un passeig fins a la Cala que mes tard hem descobert la seva importància i que altra vegada intentarem poder veure ( si ho sabem veure) detalls de la ciutat talaiotica.

El més destacable (al marge de la punteria de na Guitte tenint com a diana a n'en Tino) fou elprimer bany. Com deia molt freda però restauradora de tota la energía perduda en aquest interminable hivern.

Qué relación hay entre las dos fotos de Tino? Es la liberación. El triunfo y estar por los suelos? Cómo se interpretan? Tino, la gente quiere saber...






Nota: Hi ha fotos que no son objecte de publicació.

Ermita de Betlem

13 de març de 2010


En record del Hermano Ramon i d'en Biel Vila.
Dedicat a Pilar Oliver i Joan Vila i als seus records de relats de la infantessa.

Una mica deixat. Fa dues sortides que no reflectava al blog cap notícia. Intentarem posar remei.

El passat dissabte sortirem cap a la Colonyia de Sant Pere. Deixarem la cotxada al mateix poble. Està una mica canviat (ja sabeu, la característica de nosaltres els mallorquins de posar pedres i asfalt allà a on hi ha bellesa natural) però guarda la seva fesomia inconfundible.

Emprenguerem cap a la urbanització de Betlem i just una mica abans d'arribar-hi, a la dreta i molt ben senyalitzat podem trobar la indicació que condueix cap a l'Ermita. Als pocs minuts de començar-ne podem trobar antigues edificacions d'origen militar. De fet, el pare d'en Joan Vila pasà uns anys per aquest redol durant el temps que durà la guerra.

El camí, transcorre per petits camins visibles que permet no tenir dubtes per on anar-hi. La marxa és constantment ascendent. Passam per un intent d'embassament que no fructificà i el deixaren anar.

Abans d'arribar a la pròpia Ermita podem observar una petita construcció que serveix per albergar una imatge religiosa i com a descans pel caminant al costat d'una petita font.

S'Ermita guarda una bellesa i una integració amb l'espai natural que fa que sia una estampa impossible resitencia a la fotografia.