El Diario de Mallorca publicava el dissabte 21 de Gener la notícia de cóm el "Gobierno Balear" acava de deixar la Salut Pública sense 40 menescals a Mallorca, possant en perill la seguritat alimentària i pública. Ara el treball de control de salut del bestiar mallorquí no es podrà realitzar perque es prioritari ajustar els comptes. En aquest cas l'estalvi ha estat de 250.000€ anuales.
Si un dia tenim un problema de salut pública per ingesta d'aliments en mal estat quín doblers haurem de menester? Recordau l'oli de colza, les vaques bojes,...
Estam en crisi econòmica per la manca de controls al sistema financer que els conservadors varen dur envant. Ara estalviem en control de la salut pública. Demà plorarem una crisi alimentària provocada per manca de control dels aliments. I seran els mateixos que ara la estan provocant els que es presentaran com a salvadors de la situació.
S'Albufera de Mallorca
El passat 21 de gener anàrem a s'Albufera.
Està encreuada entre Muro, Santa Margalida, Alcúdia i Sa Pobla. Record que la darrera vegada que vaig estar anàrem amb en Lluís Ballester i Na Fina Santiago i En Pere Mascaró i Na María Antònia Carbonero i la prole de nins que replegarem entre les tres parelles. Ja fa molts anys d'això.
Ara resultava una excursió interesant dat que na Pilar està en periòde de recuperació i li costa molt els desnivells. S'Albufera és idoni per a passejar controlant l'esforç. Té quatre rutes que ens ha permés sortir un dissabte controlant els esforços.
Ha estat un dia lluminós, clar i amb una temperatura més bé alta per estar al mes de gener (entre 15 i 20 graus).
Per arredonir el dia ens anàrem a dinar a Sa Fortalesa, un restaurant de Sa Pobla que fan un boníssim arroç brut que se pot menjar sense foradar l'estomac del coent que dur. El café el fèrem a Buger.
Està encreuada entre Muro, Santa Margalida, Alcúdia i Sa Pobla. Record que la darrera vegada que vaig estar anàrem amb en Lluís Ballester i Na Fina Santiago i En Pere Mascaró i Na María Antònia Carbonero i la prole de nins que replegarem entre les tres parelles. Ja fa molts anys d'això.
Ara resultava una excursió interesant dat que na Pilar està en periòde de recuperació i li costa molt els desnivells. S'Albufera és idoni per a passejar controlant l'esforç. Té quatre rutes que ens ha permés sortir un dissabte controlant els esforços.
Ha estat un dia lluminós, clar i amb una temperatura més bé alta per estar al mes de gener (entre 15 i 20 graus).
Per arredonir el dia ens anàrem a dinar a Sa Fortalesa, un restaurant de Sa Pobla que fan un boníssim arroç brut que se pot menjar sense foradar l'estomac del coent que dur. El café el fèrem a Buger.
Cincuenta es una cifra redonda
¿Por qué contamos por decenas? ¿Por qué no contamos por novenas? o por docenas?
Evidentemente debe haber alguna explicación que yo desconozco. Tampoco tengo en estos momentos un interés especial en averiguarlo. Lo cierto es que el número diez adquiere un valor de punto y aparte. Y dado que el diez lo tiene también lo tienen sus parientes mayores, el veinte, el treinta, el cuarenta, el cincuenta... Y sus mitades también. El cinco parece más que el cuatro o el seis.
Es evidente, por tanto, la importancia que adquiere un número seguido del cero. Los billetes se organizan por decenas o por sus mitades. Tenemos billetes de 10 y de 5 euros. No tenemos billetes de 9 y 4,5 euros. Pero en ningun país. Los kilos también son 1000 gramos. Los matemáticos así lo decidieron. Yo hubiera preferido que un kilo fuesen 742 gramos, pero no, no puede ser.
En fin. No discutiré más aunque creo injusto el desaire que se le hace al 9.
Como se trata de una cifra redonda tendremos que recordar las otras cifras redondas. Cuando cumpliste diez años eras una niña inquieta, cariñosa y responsable. Con veinte eras un bombon de joven. Rebelde. Con ganas de encontrar un camino propio. Los treinta te cogio en plena forma, delgada, bella, fuerte y con el camino a medio andar. Los cuarenta te presentaban atractiva e interesante. Los cincuenta te han pillado en tu mejor momento, hermosa, serena y con ganas de vivir.
Por lo tanto se trataba de celebrar el cincuenta de Pilar. Y Pilar no se dejó sorprender. Nada más empezar el año 2011 dijo a todos:
- este año, por diciembre, cumplo 50. Y los quiero celebrar en Sanlúcar.
Evidentemente no podia ser de otra manera. Durante el año fuimos pensando como llevarlo a cabo, pero todo cambio desde el 19 de septiembre, fecha en que Pilar tuvo un accidente (rotura vértebra L2) con la bicicleta que le ha obligado a estar unos meses de reposo.
El reposo no impide cumplir cincuenta años. Tampoco celebrarlo. Por ello, la semana de la constitución invitamos a celebrarlo en Sanlúcar.
No fue fácil ajustar las agendas y coincidir todos algún dia concreto. Al final el 7 por la noche se antojaba como momento idóneo. Todos los que habían confirmado estaban en Sanlúcar y al dia siguiente era festivo. El lugar, Bajo Guia, Casa Joselito Huerta, por supuesto.
Manzanilla y productos del mar de Sanlúcar. Una tarta y un cava. Un poco de Doñana, Gibraltar...
Grácias a todos por estar en esa cifra tan redonda, aunque más gracias por estar en el resto de cifras que han sido y las que estar por ser.
Dinamarca
(es difícil relatar el viaje de hace tres meses pero ya que me he propuesto volver a escribir en este espacio no quiero pasar por alto el viaje a Dinamarca)
Bienvenidos al Norte
Del 27 al 31 de noviembre de 2011 Dinamarca
Un año de especulaciones sobre el lugar de destino del viaje de noviembre no hicieron más que aumentar las dudas del lugar exacto al que nos conducian Tino y Guitte. Siceramente nos han tenido doce meses liados. A toro pasado todos sabemos torear. Una vez conocido el destino todas las pistas encajan. Pero si tienes que torear la embestida...
Llegado el dia y la hora (las cinco de la mañana más que convocatoria es una putada) nos encontramos en el aeropuerto de Palma, zona Airberlin. Entrega de documentación y ellos se encargan de todo. Volamos con airberlin. Pilar y Guitte marchan con la silla de ruedas para Pilar hasta la puerta de embarque en la que nos encontramos todos. Destino Berlin. Ojo! Faustino viajó sin doparse. No fuma, no se dopa, hace deporte...
Llegamos a Berlin y quedamos en el aeropuerto. No salimos. Hay un nuevo embarque. El nuevo embarque es Copenague.
La llegada al aeropuerto de Copenague se produce en medio de una recepción señera por parte de nuestros anfitriones, Bente e Ivan. Cuando digo anfitriones es porque rindieron homenaje a Anfitrion, Rey de Tebas.
Nos alojamos en Allerod, pueblo 25 km al norte de Copenague. Se trata de un terreno de dimensiones considerables, propiedad de la hermana de Guitte y que alberga su casa, la de su hijo, un lago, un bosque y no se cuanto terreno más para otros usos.
Una vez instalados y después de dar una vuelta a la finca nos dispusimos a comer un tentepie. La leche de tentenpie. Desde ese mismo momento entendimos que nos habían secuestrado para engordarnos y ya que estábamos en noviembre...
Durante la estancia tuvimos ocasion de conocer distintos puntos de interés turístico como Cristiania, el barrio okupa con más de 40 años de historia, el puerto pesquero de Nyhavn, el palacio de la reina de Dinamarca, el cambio de la guardia real, el paseo en barco desde Helsingor a Helsinborg (Suecia), el castillo Kronborg, el parque Dyrehaven, el castillo Frederiksborg... pero quizá lo más interesante fue poder convivir y vivir con una familia danesa. Comer como ellos. Llevar su ritmo de vida, sus horarios, sus constumbres...
También quiero recordar que la lesión de Pilar no fue nunca un impedimento para nada. Que en todo momento estuvo la silla de ruedas dispuesta para usarse cuando ella lo necesitara.
Realmente ha sido un viaje inolvidable. Gracias Guitte y Tino. Gracias Bente e Ivan.
El Fumat de Formentor
Dissabte 12 de febrer de 2011
Quan les volgudes muntanyes
deixava el pobre catiu,
plorant cullí d'una penya
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes,
però, resant cada nit,
besava el pobre, besava,
un brotet de romaní.
Un dia d'hivern, les ones
tregueren un mort ¡ay trist!
estret en la ma tenia
un brotet de romaní.
1873.
Però bè, a lo nostro!. Deixarem el cotxo a l'aparcament ssituat passat les cases de Cala Murta. Des de l'aparcament, seguint per la carretera que dur al Far de Formentera seguim fins atravessar el tunel (convé dur una pila per al troç del tunel). Passat el tunel trobam el KM 14 i poc després veim una senyal que ens indica el camí vell del far. Ens indica un camí muntanya amunt. Camí poc marcat però visible.
Sembla complicat agafar el ritme setmanal que tinguerem l'any passat amb coincidència de tots. A mi també m'hi costa mes aferrar-m´hi al blog i relatar les excursions. Ferem propòsit d'arrenjar-ho.
Envestir cap a la península de Formentor, el nord del nord de Mallorca es sempre un atractiu. Personalment em trasllada a la meva joventut i als campaments que organitzarem els de Capdepera a Cala Murta. Inevitablement em ve al cap en Costa i Llobera i el seu Amor de pàtria:
Quan les volgudes muntanyesdeixava el pobre catiu,
plorant cullí d'una penya
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes,
però, resant cada nit,
besava el pobre, besava,
un brotet de romaní.
Un dia d'hivern, les ones
tregueren un mort ¡ay trist!
estret en la ma tenia
un brotet de romaní.
1873.
Amb camins i llocs com els dels voltants de Formentera i amb el menjar assegurat de per vida basta una mica de sensibilitat per ser poeta.
Però bè, a lo nostro!. Deixarem el cotxo a l'aparcament ssituat passat les cases de Cala Murta. Des de l'aparcament, seguint per la carretera que dur al Far de Formentera seguim fins atravessar el tunel (convé dur una pila per al troç del tunel). Passat el tunel trobam el KM 14 i poc després veim una senyal que ens indica el camí vell del far. Ens indica un camí muntanya amunt. Camí poc marcat però visible.Passats uns 10 minuts de pujada arribam al Coll de sa Creu, punt des del que podem observar les dues badies i a la nostra dreta trobam el Fumat, fàcil de reconeixer pel seu piló geodèsic dalt de la cima. Fer la pujada des d'aquí es curta, aproximadament uns 10 minuts mes però no hi ha un camí clar.
Des d'alt el Fumat podem contemplar la Serra enfilada des d'un dels seus vèrtix més orientals. Es una vista extraordinària. Permet visualitzar les badies de Pollença i Alcúdia, vislumbrant la costa gabellina al fons.
Baixam del Fumat camí de Cala Murta. Es millor camí tornar fins al Coll de Sa Creu i agafar el camí de marges que ens ajudarà en el descens. Ara bè, en Tino, ens va torbar un camí directe als marges. No era una autopista precisament però aconseguirem arribar agafar els marges i arribar a la platja de Cala Murta, l'esplendida cala pollensina.
El Blanquet
A l'atenció del President de la sensata Cofraria de Pescadors de Cala Rajada i tot un "avenc" en quant al coneixement de la cuina i els seus voltants, Joan Ramon Esteva.
El blanquet és un embotit de porc no massa extés a l'illa, al manco al llevant mallorquí. Sembla que és d'origen valencià i que exclussivament a Valencia i Mallorca es fa. Té la mateixa aparença que un botifarró pero de color blanc.
El blanquet, torrat adquireix un sabor únic i és també un bon complement de guisos i arrossos als que dóna un toc molt especial.
Qualque recepta que he trobat nevegant:
En l'oli i el greix dels blanquets afegir el gra d'all laminat. Abans que agafi color, afegir el tomàquet pelat, sense llavors i trossejat.
Paellla de blanquets
INGREDIENTS. 400 g d'arròs
400 g costelles de porc
2 blanquets
60 g de cigrons
1 tomàquet
½ pebrot vermell
300 g de bolets
Oli
Safrà
Sal
El blanquet és un embotit de porc no massa extés a l'illa, al manco al llevant mallorquí. Sembla que és d'origen valencià i que exclussivament a Valencia i Mallorca es fa. Té la mateixa aparença que un botifarró pero de color blanc.
Ingredients: Papada, cap i careta bullida, cansalada, botifarra de carn i una gran varietat d’espècies, que li donen un sabor característic i suau al paladar.
Es menja al natural o a la brasa acompanyat d’una llesca de pa.
Es menja al natural o a la brasa acompanyat d’una llesca de pa.
El blanquet, torrat adquireix un sabor únic i és també un bon complement de guisos i arrossos als que dóna un toc molt especial.
Qualque recepta que he trobat nevegant:
Arròs caldós amb cigrons i blanquet
Es tracta d'un arròs caldós, potent, d'hivern, realitzat amb brou de carn d'olla, restes de cigrons del bollit i "blanquets". La recepta és per a quatre persones.
* 250 gr. d'arròs (si pot ser, tipus bomba).
* 300 gr. de cigrons sobrants del bollit (o si no, de llauna).
* 800 ml. de brou de carn d'olla.
* 2 blanquets.
* 1 tomàquet madur.
* mitja culleradeta de pebre vermell.
* 1 dent d'all.
* uns brins de safrà.
* una mica d'oli.
* 300 gr. de cigrons sobrants del bollit (o si no, de llauna).
* 800 ml. de brou de carn d'olla.
* 2 blanquets.
* 1 tomàquet madur.
* mitja culleradeta de pebre vermell.
* 1 dent d'all.
* uns brins de safrà.
* una mica d'oli.
Tirar un raig d'oli a una olla i sofregir uns minuts els blanquets (punxar abans amb una forquilla). Treure i reservar.
En l'oli i el greix dels blanquets afegir el gra d'all laminat. Abans que agafi color, afegir el tomàquet pelat, sense llavors i trossejat. Sofregir a foc lent uns 10 minuts.
Apartar del foc, i afegir la mitja culleradeta de pebre vermell.
Remenar i afegir el brou de bollit.
Quant comenci a bullir, afegir els cigrons.
Trossejar el blanquet i afegir a l'olla, juntament amb els brins de safrà.
Finalment, tirar l'arròs i deixar coure uns 18 minuts. Deixar reposar uns minuts i servir ...
Paellla de blanquets
INGREDIENTS. 400 g d'arròs400 g costelles de porc
2 blanquets
60 g de cigrons
1 tomàquet
½ pebrot vermell
300 g de bolets
Oli
Safrà
Sal
PREPARACIÓ
Deixar en remull la nit anterior els cigrons al costat d'un pessic de sal i ½ culleradeta de bicarbonat. Quan anem a utilitzar-los escórrer i rentar-los bé.
Deixar en remull la nit anterior els cigrons al costat d'un pessic de sal i ½ culleradeta de bicarbonat. Quan anem a utilitzar-los escórrer i rentar-los bé.
Escalfar aigua en una olla i quan comenci a bullir afegir els cigrons i deixar-los a foc mínim, entre hora i mitja i dues hores i mitja depenent de la duresa de l'aigua i la qualitat dels cigrons.
Un cop cuits, apagar el foc i reservar tant els cigrons com el caldo.
Trossejar i salar les costelles.
Tallar el blanquet a rodanxes d'1 cm aproximadament.
Picar el pebrot, el tomàquet i els alls.
En una paella escalfar oli, afegir sal i sofregir, a foc lent, les costelles durant uns 8 minuts.
Després afegir el blanquet i donar-li unes voltes durant un parell de minuts més.
Retirar el blanquet i tirar el pebrot i sofregit aquest, afegir el tomàquet i la picada d'alls.
Remenarem tot durant uns 5 minuts més i afegirem l'arròs.
Li donarem unes voltes i regarem amb el caldo dels cigrons bullint.
Afegir el safrà i deixar coure a foc fort uns 10 minuts, tirar després els trossos de blanquet, els bolets i els cigrons, rectificar de sal si fos necessari i baixar-li el foc una mica fins que s'assequi el brou i quedi l'arròs cuit.
Matances a Can Patilla
Can Patilla, 5 de febrer de 2011
Es molt complicat traslladar a un relat el que vius a un fet tan complexe com unes matances. Estic content d'haver-hi anat. Feia molts anys que no havía anat de matances. Les darreres que record les ferem a casa meva amb en Pep Moson fa mes de 30 anys. El que més ha canviat és la manera de matar el porc.
La jornada va començar a les 7 del matí i va acabar l'endemà a les....
Aquesta son una sèrie de fotos que narren visualment les matances
Es evident que no hi cap fotografia dels moments de berenar o menjar. Els moments de berenar o menjar no se fan fotos, es berena i es menja.
Es molt complicat traslladar a un relat el que vius a un fet tan complexe com unes matances. Estic content d'haver-hi anat. Feia molts anys que no havía anat de matances. Les darreres que record les ferem a casa meva amb en Pep Moson fa mes de 30 anys. El que més ha canviat és la manera de matar el porc.
La jornada va començar a les 7 del matí i va acabar l'endemà a les....
Aquesta son una sèrie de fotos que narren visualment les matances
 |
| En JuanRa |
 |
| En Pere Font atent al pes del porc |
 |
| Socorrar i afeitar |
 |
| En Juan Ra comença la separació de les parts |
 |
| En Mateu i en Sito tallen i preparen la carn |
 |
| En Miquel Sua començar a barrejar la pasta de la sobrasada |
 |
| En Miquel Sua i en Toni Pillu |
 |
| En Kiko Pillu fent botifarrons |
 |
| Mado Tia Barbara |
 |
| Ses dones cossint bufetes, culanes i llonganisses |
 |
| A l'espera |
Es evident que no hi cap fotografia dels moments de berenar o menjar. Els moments de berenar o menjar no se fan fotos, es berena i es menja.
De Galilea a Calvià
4 de desembre de 2010
Camí per a començar la pretemporada. Fluixet. Gaire be estirar les cames.
Aquest era el propòsit de la sortida del passat dissabte.
L'excursió és de Puigpunyent a Calvia.
Nosaltres la començarem a Galilea, deixarem els cotxus i partirem carretera avaix a cercar el camí de l'excursió.
Exactament al punt nº 2 de la cartografia de l'excursió es el punt d'inici de l'excursió que podem trobar a un km aproximadament de Galilea baixant per la carretera cap a Puigpunyent a ma dreta. El camí comença botant les barreres i endinsant-nos cap a la muntanya, revoltant na Bauçana.
Les primeres petjades transcorren sobre pla i permet una vista plenera del nucli de Galilea amb l'imponent Galatzo al darrera.
Quan creus que l'excursió és perfecta per cobrir els objectius i et sents satisfet d'haver encertat amb el traçat triat, arriba Son Font. Son Font és una urbanització de Calvià. D'aquestes urbanitzacions a on tots competeixen a veure qui la te més gran (la casa) i cara. Hem de creuar la urbanització que es costa per avall tot el temps. Un cop acabada la urbanització cal dir que torna el trepitjar suau de la natura pero tambè costa per avall. Tanta costa per avall es torna per amunt. L'excursió ja no es sols un agradable passeig. Te la seva mica.
Cal recordar que durant tot el camí trobarem un nivell de senyalització molt correcte que permet realitzar-la fora cap perill de perdrer-te.
Finalment un cafetet a la plaça de Galilea gaudint de la terrasa i el sol tan bo que feia dona per finat la sortida.
El Barco de Avila (o el puerto dónde está nuestra morada)
El Barco de Avila.
18-21 de Noviembre de 2010
Cada mes de noviembre, con el frio, las lluvias y las tardes cortas nos atrevemos a hacer un viaje a la Península. El destino es un secreto que guarda la pareja organizadora. Este año, Joan y Pilar eran nuestros guias. Durante el año, los cuatro restantes miembros del grupo intenta sonsacar alguna pista que nos indique por dónde transcurre el viaje. A medida que el verano nos deja y entra el otoño las preguntas en forma de pesquisas tornan mas frecuentes y más afinadas, así como la puesta en común de la información sonsacada para conseguir tener alguna pista que nos indique el lugar de destino.
Este año, la concentración era en Son Sant Joan a las 5,15 de la mañana: una putada. La convocatoria indicaba que debiamos tener una maleta a prueba de frio y que seria un primer dia muy largo.
Evidentemente, la hora de la convocatoria nos indicaba un vuelo tempranero, cosa que no podia ser más que el de las 6,40 a Madrid. Pero ir a Madrid es no decir nada. Puedes enganchar con otro vuelo (Asturias combina muy bien), coger un AVE (Valladolid, Soria...), cualquier otro tren, un coche... o quedarte en Madrid.
Ese primer día vino a transcurrir más o menos así: - Pues bien, llegamos a Madrid. Se confirma.
- Primer comunicado que nos dice que no cogemos otro vuelo. Recogemos maletas (descartamos Asturias).
- Cogemos coche (descartamos o no los destinos AVE)
- Nos dirigimos hacía la Nacional de La Coruña (ostras, puede ser Valladolid, León incluso Asturias en coche. Si nos llevan en coche a Asturias están locos estos dos y sin tomar café)
- Nos dirijimos a Segovia. (Vamos a Segovia?)
- Nos dan el segundo comunicado que no dice nada aparentemente más que no es el destino Segovia
- Nos paramos en Segovia. Visita turístico gastronómica (cochinillo en Cándido!). Sobre las 15 horas de nuevo en marcha. (no creo que ya vayamos muy lejos a estas horas)
- El coche pone dirección hacía el oeste. (seguro que vamos a Salamanca)
- Cartéles de Salamanca, Avila, Cáceres, medio mundo. Nos hemos levantado a las 4 de la mañana y estamos dando vueltas por la península sin saber dónde vamos a dormir. Ni idea
- Tercer comunicado: Tampoco es el lugar de destino. Nos paramos en Avila. (la leche!!)
- De vuelta al camino (que me lleven dónde quieran, me rindo)
- Seguimos hacía el oeste. Debe ser Salamanca o Cáceres
- Definitivamente tras otro comunicado nos dicen que hemos llegado. Chicos no es Asturias, no es Salamanca, no es Segovia, no es Cáceres... Es El Barco de Avila. El único que había acertado es Tino que dijo en algún momento un Spa cercano a Avila.
El hotel, Puerta de Gredos, estaba a 1,5km del pueblo. El Barco es un pueblo situado en la frontera de las províncias de Avila, Salamanca y Cáceres y a los pies de la Sierra de Gredos.
Los dias que hemos pasado (primer dia incluído) han sido dias variados y que nos ha permitido coger ganas para volver en otras fechas y ampliar con detalle cada uno de los lugares que hemos podido saborear.
De camino a La Alberca, paramos previamente en Mogarraz, dónde pudimos contemplar un auténtico gorrino negro, con cencerro, paseando por el pueblo.
La Alberca es un pueblo de montaña completamente empedrado y con casas con mucha madera a la vista (balconadas) situado en Las Batuecas-Sierra de Francia.
Salamanca nos ocupó el mediodia y buena parte de la tarde pero no lo suficiente como para parar en Guijuelo y permitirnos algunas gastrónomicas compras. Vale la pena recordar como de noche, en carretera secundaria a la altura de El Tejado nos encontramos con cuatro vacas en la carretera, dos a cada lado que pudimos esquivar sin percance alguno.
La excursión la dedicamos a la Laguna del Duque (o de la Solana). Excursión amenazada por la lluvía por lo que teníamos como alternativa dedicarlo a El Barco. Finalmente el tiempo nos animó a ponernos las botas y dirijirnos hacía la montaña. La excursión es típica de Joan. "Excursión plana de unas dos horitas de paseo". Pues bien, un desnivel de un 20% de manera constante durante unos trescientros metros de ascensión sobre el surco agua que bajaba de la montaña. Finalmente llegamos a la Laguna y pudimos observar que hay un paseo que rodea la Laguna, que por cierto tiene origen glaciar.A mediodia estábamos citados (ejem ejem) en un restaurante del pueblo para comer lo típico del pueblo: Potaje de judias del Barco y Chuleton de Avila. (no coment)
El último dia lo dedicamos, a visitar el Valle del Jerte y Madrid Centro. Jerte, además de tener un valle precioso y muchas cerezas tiene un agradable núcleo urbano. En Madrid paseamos por Plaza Mayor, Carrera de San Jerónimo, Atocha...
Finalmente llegamos a Barajas, la T4 y caminito de casa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)